Altes capacitats

L'Organització Mundial de la Salut (OMS) considera que una persona és “superdotada” quan el seu Quocient Intel·lectual és igual o superior a 130. No obstant això, els test d'intel·ligència no són exactes i avui dia els especialistes en el diagnòstic de l'Alta Capacitat no tenen en compte únicament aquesta dada; això és pel fet que no creuen que existeixi un punt de tall igual per a tots. Per això, valoren aquesta mesura (el *CI) com un indicador més, donant lloc a una avaluació *multi-dimensional (no sols psicomètrica), que té en compte altres indicadors quantitatius i qualitatius com són la creativitat, l'estil d'aprenentatge, el desenvolupament evolutiu, i altres característiques pròpies de l'alta capacitat.

Els estudis més recents s'allunyen d'aquest rígid barem i prefereixen referir-se als nens/as d'Altes Capacitats com aquells que tenen una capacitat d'aprenentatge molt superior i una manera d'aprendre radicalment diferent, que els diferencia de la resta de nens de la seva edat.

Els tipus d’altes capacitats que podem trobar entre els xiquets i xiquetes son:

• Superdotació:

Els xiquets i xiquetes amb superdotació presenten un nivell de rendiment intel·lectual superior en una àmplia gamma de capacitats i aprenen amb facilitat qualsevol àrea o matèria del curriculum. Les diferències són fonamentalment qualitatives, és a dir, presenten una manera de funcionament diferent de l'hora d'enfrontar-se i resoldre una tasca.

• Talent:

Els alumnes que mostren habilitats específiques en àrees molt concretes. Es pot parlar de talent acadèmic, talent matemàtic, talent verbal, talent motriu, talent social, talent artístic, talent musical, talent creatiu… Segons Terman i Oden, (1947) per a tindre una aptitud molt destacada en una àrea determinada, és necessari, entre altres aspectes, tindre un C.I. situat entre 110 i 130 aproximadament. Els superdotats solen tindre un o més talents afegits.

• Precocitat:

Són persones que mostren característiques paregudes als superdotats o talent en edats primerenques; posteriorment, sobretot en l'adolescència, eixes diferències s'equiparen amb els subjectes de la seua mateixa edat. Solen ser persones que, molt abans del temps considerat com normal, mostren en àrees concretes una aptitud o habilitat excepcional. El xiquet precoç no té per què ser superdotat però la majoria dels xiquets superdotats són precoços. Però no hi ha relació directa entre precocitat i intel·ligència ni tampoc es dóna la relació a com més precocitat major inteligencia. Tots els superdotats, en els seus primers anys almenys, destaquen en diverses àrees o tenen un nombre de talents determinats.

En el moment de tenir a un alumne en altes capacitats a l'aula deurem estimular-lo, però sense agobiar-lo a dur a terme activitats en la finalitat que no s'avorrisca sense que ell vuiga, ja que d'aquesta manera de cap no les realitzarà motivat ni estimularà la seua creativitat. De vegades a l'aula se sentirà agobiat i afectat perquè els companys poden aplegar a reprotxar-lo per tenir aquestes capacitats. Que tinga aquestes capacitacions no vol dir que ha de ser tractat de diferent manera que la resta de la classe, al contrari serà tractat com tots els alumnes i farà les activitats adaptades a les seues característiques particulars com qualsevol de la resta de l'aula que ho necessite.

Referències bibliogràfiques:

Referencies

Terman, L. M., & Oden, M. H. (1947). El niño dotado crece: veinticinco años de seguimiento de un grupo superior. Universitat de Stanford: Stanford.