DIVERSITAT INTEL·LECTUAL

 

La diversitat funcional es refereix a un estat de funcionament que implica limitacions en la intel·ligència juntament amb les habilitats adaptatives. No té res a veure amb el fet de tenir o ser, per això no podeu dir “aquesta persona pateix diversitat” o bé “aquesta persona és discapacitada”. La diversitat funcional intel·lectual no es tracta de res que sigui o tingui l’individu. Es pot entendre la diversitat funcional intel·lectual com l’existència d’una capacitat intel·lectual inferior a un coeficient de 70 en un test d’intel·ligència, és a dir, que el quocient intel·lectual es troba significativament per sota de la mitjana (CI 100), i caracteritzat per limitacions significatives en el comportament adaptatiu que afecten les habilitats socials i pràctiques del funcionament diari. (Valiente Ballestero)

Les persones amb diversitat intel·lectual no s'han d'englobar-les per les seues característiques, cada persona amb aquesta diversitat té unes característiques particulars i un canvi constant.

Així i tot, cal classificar segons el grau d'afectació, havent-hi diversos graus:

-Profund: amb un QI (quocient intel·lectual) menor de 25. Aquestes persones a penes presenten hàbits d'autonomia i necessiten un entorn molt organitzat, amb supervisió i cures especials.

-Greu: amb un QI entre 25 i 35. Aquestes persones tenen pocs coneixements i no tenen capacitat de raonament, amb un llenguatge poc desenvolupat i per tant, dificultats en la parla. Pel que fa a l'espai que els envolta necessiten ajuda i vigilància, però poden arribar d'adults a viure sols amb constant vigilància i fer tasques simples.

-Moderat: amb un QI d'entre 36 i 51. Aquestes persones tenen la capacitat d'atenció i memòria, però no veuen les diferències i semblances dels conceptes. El seu vocabulari és pobre i la pronuncia és complicada, a més, poden viure sols i arribar fer alguna feina laboral amb la correcta supervisió.

-Lleu: amb un QI d'entre 70 i 83. Aquestes persones mostren errors en la parla i l'escriptura i van un poc endarrerits respecte al seu grup aula, però amb la correcta estimulació i paciència poden arribar al seu nivell, (Valiente Ballestero).

El treball amb un xiquet amb discapacitat intel·lectual a l’aula ha de basar-se en un adequat coneixement de la seua persona: el seu caràcter, els seus esquemes de comunicació i l'entorn familiar i social en el que es desarrolla.

Les adaptacions curriculars, dins del procés d'ensenyança-aprenentatge, han d'estar fonamentades en dos principis: 

- Principi de Normalització: els alumnes amb n.e.e. han de beneficiar-se, sempre que siga possible, del nombre més gran de servicis educatius ordinaris. 

- Principi d'Individualització: cada alumne ha de rebre a partir dels seus interessos, motivacions i també en funció de les seues capacitats, deficiències i ritmes d'aprenentatge, la resposta educativa que necessite en cada moment per a formar-se com a persona. 

La família és el principal suport per a les persones amb discapacitat intel·lectual, igual que ens ocorre a cada un de nosaltres amb la nostra família, però que eixe suport es veu molt més necessari en les persones amb discapacitat intel·lectual.

Per este motiu és important adoptar mesures que permeten conciliar la vida familiar, que es puga buscar l'assessorament i el suport necessari. Per a açò és important la comunicació.