Transtorn per Dèficit d'Atenció i Hiperactivitat (TDH)

 

El trastorn per dèficit d'atenció i hiperactivitat (TDAH) és un dels trastorns del neurodesenvolupament més freqüents de la infantesa. Habitualment el seu diagnòstic es realitza en la infantesa i sovint dura fins a l'adultesa. Els nens amb TDAH poden tenir problemes per a parar esment, controlar conductes impulsives (poden actuar sense pensar quin serà el resultat) o ser excessivament actius.

És normal que als nens els costi concentrar-se i comportar-se bé de tant en tant. No obstant això, els nens amb TDAH no van deixant enrere aquestes conductes a mesura que creixen. Els símptomes continuen i poden provocar dificultats a l'escola, la llar o amb els amics.

Un nen amb TDAH pot presentar les següents conductes ( American Journal of Medical Genetics, 2002)

• Fantasiar molt.

• Oblidar o perdre les coses amb molta freqüència.

• Retorçar-se o moure's nerviosament.

• Parlar molt.

• Cometre errors per distracció o córrer riscos innecessaris.

• Tenir problemes per a resistir la temptació.

• Tenir problemes per a respectar torns.

• Tenir dificultats per a portar-se bé amb uns altres.

Entre les múltiples causes pels quals una persona pot desenvolupar un TDAH, podem trobar factors genètics, neurobiològics i psicosocials que contribuiran en la creació d'aquest trastorn.

I trobem tres tipus on classificar el TDH, segons el grau d’atenció i hiperactivitat: 

• TDAH amb presentació predominant amb falta d'atenció: és el tipus menys freqüent, el 10% dels casos diagnosticats són d'aquest tipus, però és el més difícil de diagnosticar perquè el component hiperactiu és sempre més cridaner que el component que marca l'atenció. Aquest tipus és el més present en dones que en homes.

• TDAH amb presentació predominant amb hiperactivitat i impulsivitat: aquest tipus correspon aproximadament al 30% dels casos de TDAH diagnosticats. La seua associació als trastorns de conducta fa que siga el tipus que més aviat arriba a les consultes. Aquest tipus de TDAH és bastant més freqüent en els homes.

• TDAH amb presentació combinada: 
és el tipus més freqüent, es dóna en el 60% de les persones amb TDAH. És el tipus que més es relaciona amb altres tipus de trastorns mentals com a ansietat i consum de substàncies.

Per millorar la conducta social dels alumnes és necessari invertir en la cultura social de tota l’escola, i també en les estratègies d’intervenció a l’aula i a nivell individual (Horner i Sugai, 2007). Un entorn favorable és un entorn en el qual s’ha construït una cultura social estable i previsible orientada a l’èxit dels alumnes.

La intervenció educativa amb els alumnes amb TDAH no comença en el moment que es dissenya un pla individualitzat, sinó que s’inicia molt abans, perquè totes les decisions organitzatives o metodològiques sustenten i faciliten, en més o menys grau, les actuacions dels docents. Els entorns favorables tenen dues qualitats: d’una banda, faciliten l’adaptació dels alumnes amb TDAH, i també de la resta, i, de l’altra, generen múltiples oportunitats d’aprenentatge perquè l’alumne amb TDAH no depengui tant del suport individual del mestre.

Consideracions que poden ajudar els equips docents a prendre decisions organitzatives i metodològiques que afavoreixin intervenir positivament amb l’alumnat amb TDAH:

• Intensificar la col·laboració de tot l’equip docent i l’assumpció de pautes comunes.

• Intensificar el traspàs d’informació relativa a l’alumne un cop finalitzat el curs amb l’objectiu de preparar l’inici del següent. 

• Extremar les mesures que ens ajudin a gestionar l’aula de tal manera que afavoreixin el treball autònom de l’alumnat i creïn un clima emocional positiu. 

• Tenir cura de la tutoria de grup per ajudar a la comprensió del TDAH, així com per afavorir la participació activa i positiva de tot l’alumnat en el treball i les tasques quotidianes. 

• Utilitzar ajuts visuals per ordenar i guiar les tasques d’aprenentatge, així com les transicions i espais d’esbarjo. 

• Intervenir positivament. Les intervencions positives són les que van destinades a identificar les fortaleses dels infants i a estimular-les per afavorir el desenvolupament de les competències i de l’autoconfiança.

Les famílies que dialoguen sobre l’escola, que encoratgen a l’estudi i que controlen les ocupacions dels seus fills tendeixen a mantenir un alt nivell de compromís dels alumnes amb l’aprenentatge escolar. Els alumnes amb TDAH han de realitzar i mantenir un alt nivell d’esforç en el treball escolar per tenir èxit; per això és imprescindible la col·laboració familiar.

Referències bibliogràfiques:

Generalitat de Catalunya: Departament d’ensenyança (2013). El TDAH: detecció i actuació en l’àmbit educatiu. Materials per a l’atenció a la diversitat. Servei de Comunicació i publicacions: Barcelona. Recuperat de: http://feaadah.org/docdow.php?id=576 

Horner, R. i Sugai, G. (2007). El suport conductual positiu a nivell d’escola [en línia]. Barcelona: Dincat. 175 diapositives. Recuperat de: <http://www.dincat.cat/documentaci%C3%B3-de-la-confer%C3%A8ncia- del-dr-horner_20889>. 

The ADHD Molecular Genetics Network. Report from the third international meeting of the attention-deficit hyperactivity disorder molecular genetics network. American Journal of Medical Genetics, 2002, 114:272-277.